Tres dies per el sud de França.

Salut i carretera

Carcasone

Aquest pont del Pilar festa “Nacional Española” tot i el independentisme que promovem, a Catalunya també la celebrem.

Bromes a part: vull explicar una ruta que hem fet per el sud de França, de uns 1100 Km. El recorregut és el següent juntament amb les poblacions que hem visitat i pernoctat.

Varem sortir de Vilanova i la Geltrú, el dijous dia 11 a les sis de la

tarda amb direcció a Perpinyà, on varem fer nit al costat del riu però en un carrer on era permès l’aparcament. Tot molt tranquil.

El dia seguen dia 12, desprès de una passejada i visitar la sona de vianants i anar a la oficina de turisme, al voltant del mig dia varem seguir la ruta en direcció a Carcassona.

Un lloc digne de visitar, però sense cap dubte el millor, el seu castell i l’interior d’aquest. No sempre podem visitar l’interior d’aquestes fortaleses tan emblemàtiques i plenes de historia. No podeu deixar de visitar-ho.

Desprès de passar la tarda en aquest castell varem seguir fins a Castres, en aquest lloc varem fer nit.

Varem aparcar dintre de un lloc de pagament, però de les vuit de la nit fins a les vuit de l’altre dia és gratuït. Això és el costat de la zona del riu molt cèntrica.

El dia 13 al mati varem posar un tiket de dues hores, dos euros, i varem a donar un tom per la zona del centre on es feia el marcat. En va sorprendre molt que en un marcat setmanal estigues tan repleta de peixateries, un marisc en molt bona pinta i sobre tot les ostres, el problema es que no tens les eines, ni la traça per obrir-les. Varem comprar una mica de formatge i embotit i capa l’autocaravana.

També capa el mig dia varem seguir rumb a Albí, ciutat encantadora digne de fer uns kilòmetres per ser visitada. La seva Catedral una passada, el seu casc antic, amb edificis de l’estil tant francès, barrejat amb els modernistes, encara son molt més bonics, i encara ressalta molt més si cal aquest estil afrancesat.

Després de passar el dia a Albí agafem rumb a Cordes du Cel, un poblet patit molt peculiar enfilat en un cim de muntanya difícil de fer aquet cim amb una sola atacada.

Tot i que és un lloc emblemàtic per la seva posició tinc que dir que podria estar molt més conservat, però sen crític he de dir que només han tingut en conta en fer llocs per aparcar pagant amb un afany recaptatori.

Les autocaravanes sempre ens donen els llocs mes amagats, però en aquest cas del poble de Cordes he de dir que encara es pitjor, estar el fons on passa el riu, on aparquen els autocars, però també es pagant, inclús per passar la nit as de pagar 5 euros, sense dret a llum.

Doncs a tot això varem decidir fer una bona berenada i seguir el camí girant cua per anar a dormir a Carcassona, sota el castell, com si fos ja de tornada. Tot i que era la nit del dissabte he de dir que va ser una nit tranqui-la el costat del pont vell en un aparcament gratuït, i amb una vista impressionant del castell enllumenat.

Ja es diumenge dia de tornada però encara ens manca una visita, aquesta visita és un lloc molt petitet però encantador i no és que es vingui de camí de tornada però tampoc ens desviem molt, aquest lloc és Minerve. A uns 40 Km de Carcassona direcció a Nerbone, que és per el lloc on volíem fer la tornada. Aquest poblet es el fons de un barranc en que per accedir-hi as de passar un pot, però que esta tancat al transit rodat, això es el que varem fer el diumenge dia 14 per el mati. Això si ens varen aixecà a les vit del mati ja que la carretera per anar aquest poblet era de caire intern, on la majoria de paisatge era la vinya, per cert extensions de tota la plana eren de vinyes i poca cosa més.

Després de dinar a Perpinyà varem agafà el camí de tornada fins a Vilanova. Aquesta és la nostre sortida del pont del Pilar per el sud de França.

Be espero que quan vegeu les imatges de algunes de les 108 fotos i os animeu a fer aquesta sortida.

Salud.

Carcasone

Castres

Castres

Albí

Albí

Albí

Albí

Albí.

Cordes du Cel.

Cordes du Cel.

 Minerve

 Minerve

Perpinyá

Perpinyá

Minerve

Quinze dies per els tres Pirineus. Català, Aragonès, Navarrès,

Aquesta escapada del mes de setembre ha estat per aquests indrets muntanyosos que son els Pirineus, que mes dóna d’equins estem parlant, tots son esplèndids per les seves muntanyes i valls, cada retomb que fas és un nou paisatge que et queda clavat a la ment, crec fermament que no és comparable amb la vicio que tens al veure el Mar.

El nostre recorregut comença a la Ball de Vull en concret, Barruera, un entorn que dona pau al costat del riu envoltat de les seves muntanyes.

Dos dies desprès, enfilem capa Vielha, tot i que ja no se les vagades que hi hem estat no ens cansem de anar-hi el igual que Barruera.

Sortim de Vielha tornant enrere fins passat Vilaller, on agafem la carretera N- 260 entrant els Pirineus d’Aragó, anem a sortir a Castejon de Sos. Un cop passem per el poble en el qual hi fem nit, sortim direcció a Benasquès. El poble és molt bonic, es un poble típic de muntanya, a nosaltres ens agrada molt. Des d’allà ens enfilem capa el Parc Natural de Posets-Maladeta.

No es com el llac San Maurici ni de bon tros però cada Parc es especial, estem per sota del Aneto en que la seva glacera cada dia es mes petita.

Un cop feta la passejada per aquets llocs posem rumb direcció a Boltaña, però avanç fem una parada a Ainsa, un lloc emblemàtic per el seu casc antic però molt ben conservat.

Agafem direcció a Broto i fins a Jaca i finalment al el pantà de Yesa, un pantà que fa plorar de la manca d’aigua, però aquesta es la tònica general d’aquells rius, i aiguamolls, que la majoria estan eixuts.

Un cop en aquest indret fem cap al Castell de Javier en el lloc de Foz de Lumbier, fins a Pamplona. De tornada ens va fer molta pachoca la ciutat de Tudela per els seus edificis tant monumentals. Aconsellem que hi feu una visita.

Aquesta sortida ha tingut un caire cultural, natural, paisatgístic, i com no relaxant, per la tranquil•litat i aire pur que es respira en aquells llocs paradisíacs com son las muntanyes.

Unes fotos que segur diuen mes que mil paraules.

 Barruera

Vielha 

 Carretera direcció al Aneto

 Pla Hospital

 Parc Maladeta

 Parc Maladeta

 Castell de Jaca

 Mirador de San Juan de la Peña

 Iglesia de San Juan de la Peña

 Castell de Javier

 Parc Natural de Irati

 Plaça Major de Tudela

 La Pilarica de nit

La Pilarica des de l'autocaravana

Un mes d'agost per Portugal.

Sempre m'havia agradat la idea d'anar a Portugal, però pel prop que el tenim des d'Espanya i Catalunya ho anàvem deixant, fins que la meva dona va dir el destí d'aquest any és Portugal.

La veritat és que va ser un viatge molt divertit, interessant i molt còmode per la llengua, molt semblant al català, per pernoctar, molts llocs habilitats, i com no, per tot el seu encant.

La nostra ruta va ser entrar pel nord de Portugal, Chaves, direcció a Bragança, i sortir pel sud, per Faro. Total 6.000 km en 28 dies

Tot i que sortim de Catalunya amb molta informació, 52 rutes per Portugal, no en varem fer ni la meitat, ja que pel costat d'Espanya el territori era molt muntanyós i solitari, així que varem decidir explorar de la meitat del seu espai cap al litoral.

Tot el litoral és preciós tot i que si he de destacar-ne algun en concret aquest és Oporto.

No vull explicar amb detall, perquè la lectura seria molt pesada però el que si faré és penjar unes sèrie de fotos que parlaran per si soles.

Animeu-vos a perdre-os amb autocaravana per Portugal us asseguro que és una experiència molt gratificant, alguns direu, com totes, doncs no, per mi no, els que no sabem anglès, el idioma fa que et sentis més o menys còmode en aquell país quan es viatja.

Jordi Coch.

L’Onze de Setembre de 2012: El principi d’un camí sense retorn

Crec que seré un més de tots els que faran un article sobre la manifestació de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya.

La meva opinió és que, per primera vagada, el moviment ciutadà ha anat per davant del polític, i això ja és bo, molt bo. Per primer cop, és la veu d’una bona part del poble que ha dit als politics que és el que vol. També, per primer cop, s’ha cridat molt fort sense por, sense complexos, i s’ha fet saber al món que volem ser un poble capaç de prendre les nostres decisions, que volem ser responsables del nostre futur i que ja hem complert la majoria d’edat des de la manifestació del 77.

El PPC opina, com ja ens té acostumats, que ara no és el moment, que és un futur incert, etc... Quan serà el moment segons vostè, Sra. Camacho? Segurament, mai, i en quant al futur incert, li diré que el futur sempre és incert, tant amb independència com sense. Si a les persones de la meva edat, ja amb més de 60 anys, ens haguessin dit que un dia el servei militar quedaria abolit, no ens ho haguéssim cregut. Tot va començar amb la lluita pacífica de joves insubmisos i amb alguns d'ells tancats a la presó per negar-se a agafar armes. No creu que és millor dedicar aquests recursos inútils, com pot ser instruir-nos per a la guerra, a altres necessitats més humanes?

Poso aquest exemple tan entenedor igual que en podria posar d’històrics, socials, patriòtics, polítics i culturals de la societat catalana que han permès assolir drets, i també deures, amb llargues lluites. Algunes van ser pacífiques, d’altres no tant; algunes, malauradament, amb morts. En el moment d’iniciar-les, però, també presentaven aquest futur més o menys incert que avui dia tots gaudim.

No vull deixar de dir la meva opinió respecte a la lectura que n’ha fet el govern de la Generalitat. El nostre president diu que ha escoltat la petició que li va fer la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana i que n’ha pres nota.

Penso que el nostre president ha estat desbordat per allò que ell mateix ha provocat i que part dels manifestants també eren aquells indignats dels que avui ja ningú en parla. President, no tan sols ha d’escoltar, ara li toca el més difícil: actuar.

President, ja no valen les paraules poètiques que acostuma a manllevar de Lluís Llach. Ara té una tasca a complir, i no és una promesa política producte d’un escalfament de boca; es tracta d’una demanda exigent del poble català, de la qual li serà difícil escapoli-se’n.

President, potser si ara convoqués eleccions anticipades obtindria una majoria parlamentària absoluta fruit d’aquest sentir català. Els seus vots es mourien més per uns sentiments patriòtics que no pas per una reflexió acurada del difícil camí que ens espera i que ningú ha explicat. No oblidem que des del 77 hem trigat quinze anys per arribar fins aquí, o 300 des de la presa del castell de Cardona.

Tanmateix, encara que el seu partit obtingués la majoria a les urnes, de quins percentatges estaríem parlant? Ja sabem que els escons es reparteixen entre els partits que han obtingut representació, però, creu vostè que els diputats que hi ha en el Parlament representen al 100% tot un país?

Penso que la independència d’un país no es pot comptabilitzar amb aritmètiques parlamentàries de la mateixa manera que penso que una majoria ha de ser sempre la meitat més 1. No pot ser que l’abstenció gairebé sempre pactada d’uns diputats faci que guanyi el sí i que això ja signifiqui una majoria. Crec fermament que hi ha decisions polítiques que no es poden frivolitzar i encara menys quan es tracta de Catalunya.

També penso que algú ha de dir que, a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona, no hi eren tots els que som independents, ni tampoc tots els que hi eren, ho són. Catalunya som set milions i mig de catalans i es varen manifestar un milió i mig, de manera que encara hi manquen molts per fer la lectura de las majories reals i ben enteses.

Crec que he posat negre sobre blanc uns pros i uns contres que tothom ha de tenir en compte a l’hora d’agafar un compromís amb i per Catalunya. Fer una passa endavant vol dir assumir totes les conseqüències i que mai pugui dir que ha estat culpa d’uns altres. Jo ho faré a títol personal, crec que Catalunya ja és prou madura per prendre un camí de millora com a persones, hem de deixar aquest itinerari traçat per als nostres fills i néts.

Fa alguns anys vaig descobrir que per fer qualsevol cosa, el primer que s’ha de tenir és il•lusió. Catalunya avui la té, a més de coratge, sentiments i una història darrere que la legitima per demanar la seva autodeterminació com a poble i com a país. El que passa és que sembla ser que Espanya necessita més Catalunya que no pas a la inversa. I això, a alguns cosmopolites, els hi fa por.

Cubelles 12 -09-2012.

Hem perdut un tros de Catalunya. Alt Empordá.

Sempre he estat un admirador, fidel amant i molt respectuós amb la natura, tot i que actualment he de confessar que tot el que anomenem natura, forma part més intensament de la meva vida personal i familiar.

M’explicaré:

Per motius de problemes d’artrosis degut als esforços fets al llarg de la meva vida laboral, sense voler m’he convertit en un pensionista

Des de que en varen determinar no apta per fer les tasques que fins aleshores estava fent, vaig començar a programa la segona part de la meva vida. Vaig tria recorrem tot Europa i com no, la meva estimada terra, Catalunya, m’entres el cos aguanti.

Alguns ja haureu endevinat de que parlo, i de, com aconseguir aquesta fita, però altres no, doncs be! m’he convertit en un autocaravanista, la meva companya i jo, ens hem proposat trepitjar el territori amb una casa amb rodes.

No fa gaire vaig estar al Parc del Montnegre i el Corredor. Boscos vora el mar. El parc destaca per les esplèndides pinedes de pi pinyer del vessant litoral, que es transformen en alzinars, rouredes i suredes cap a l'interior del massís. Els dòlmans neolítics, les restes ibèriques i les esglésies medievals s'insereixen en un paisatge divers de conreus, boscos i masies, producte dels usos agroforestals dels darrers segles. Vistes meravelloses, una pau i una tranquil•litat inexplicable.

Un altra sortida va ser al pantà de Boadella, Alt Empordà, Embassament construït als anys 60 per a la producció d’energia, abastir d’aigua a Figueres i els regants de la plana. Actualment ha esdevingut també un punt de confluència a practicar per esports nàutics i com a zona de lleure.

Recordo, que des de la presa vaig divisar una especia de “xeringuito” al costat de l’aigua, el qual no va ser fàcil de trobar, ni amb el GPS, ja que els camins per dintre del bosc no els contemplava. Per intuïció i per orientació vaig fer cap en un paratge indescriptible, però jo ho intentaré.

Nomes treure el morro de l’autocaravana al cap de vall de la petita costa es divisa una explanada verda, plena de pins alts frondosos, i mes aviat arrenglerats com si algú als hagués plantat, tot i que era el mes d’abril, feia un bon temps per estar a l’ombra, desprès de un dinar. Jo hem pregunto, que quedarà d’allò?.

No som de grans àpats, però si som una parella que gaudim més, estar en un lloc bonic tranquil i agust, que no pas restaurants de moltes forquilles. Hi han coses que no es paguen amb diners. I ara que?, només ens queda que plorar per la pèrdua de tot aquests paratges cremats, encara que et sents més impotent si cap, quan es diu que ha estat per culpa d’una burilla de cigar.

Hi ha moltes coses que molesten als dames d’aquelles persones que fumen. Els fumadors saben que el tabac mata en ells mateixos i que perjudiquen aquells que estan al seu voltant, doncs també han de saber que crema, si ells es volen cremar, que ho facin però que no cremin Catalunya, que no cremin els nostres espais verds, que siguin prou responsables per pensar-ho dues vegades a l’hora d’encendre un cigarret, però sobre tot que no al llencin on els vingui en gana. Si cada cop que llencen una burilla encesa al terra, s’ha la posessin a la butxaca estic convençut que a la segona deixarien de fumar.

Per fer front aquesta desgracia i per intentar torna al paisatge al que era, no tant sols al Empordà, sinó arreu del nostre territori, aquí poso al meu granet de sorra en una proposta.

Que es destini la setmana o be el mes de recuperació dels espais cremats, amb la plantació de les especies que s’han cremat. Cada família que planti un arbre. Aquesta proposta ha de ser ordenada per les autoritats de cada municipi on hagin patit aquests incendis, o be aglutinar aquells municipis que hagin estat directament afectats.

Una acció d’aquesta mena faria tremolar la consciencia de moltes persones i de pas seria una acció solidaria amb la natura la qual li devem tot el que som. Si l’aigua és la font de la vida, els arbres son el nostre oxigen.

Juliol 2012.

Jordi Coch.