diumenge, 29 de juliol del 2012

Hem perdut un tros de Catalunya. Alt Empordá.

Sempre he estat un admirador, fidel amant i molt respectuós amb la natura, tot i que actualment he de confessar que tot el que anomenem natura, forma part més intensament de la meva vida personal i familiar.

M’explicaré:

Per motius de problemes d’artrosis degut als esforços fets al llarg de la meva vida laboral, sense voler m’he convertit en un pensionista
Des de que en varen determinar no apta per fer les tasques que fins aleshores estava fent, vaig començar a programa la segona part de la meva vida. Vaig tria recorrem tot Europa i com no, la meva estimada terra, Catalunya, m’entres el cos aguanti.

Alguns ja haureu endevinat de que parlo, i de, com aconseguir aquesta fita, però altres no, doncs be! m’he convertit en un autocaravanista, la meva companya i jo, ens hem proposat trepitjar el territori amb una casa amb rodes.

No fa gaire vaig estar al Parc del Montnegre i el Corredor. Boscos vora el mar. El parc destaca per les esplèndides pinedes de pi pinyer del vessant litoral, que es transformen en alzinars, rouredes i suredes cap a l'interior del massís. Els dòlmans neolítics, les restes ibèriques i les esglésies medievals s'insereixen en un paisatge divers de conreus, boscos i masies, producte dels usos agroforestals dels darrers segles. Vistes meravelloses, una pau i una tranquil•litat inexplicable.

Un altra sortida va ser al pantà de Boadella, Alt Empordà, Embassament construït als anys 60 per a la producció d’energia, abastir d’aigua a Figueres i els regants de la plana. Actualment ha esdevingut també un punt de confluència a practicar per esports nàutics i com a zona de lleure.

Recordo, que des de la presa vaig divisar una especia de “xeringuito” al costat de l’aigua, el qual no va ser fàcil de trobar, ni amb el GPS, ja que els camins per dintre del bosc no els contemplava. Per intuïció i per orientació vaig fer cap en un paratge indescriptible, però jo ho intentaré.

Nomes treure el morro de l’autocaravana al cap de vall de la petita costa es divisa una explanada verda, plena de pins alts frondosos, i mes aviat arrenglerats com si algú als hagués plantat, tot i que era el mes d’abril, feia un bon temps per estar a l’ombra, desprès de un dinar. Jo hem pregunto, que quedarà d’allò?.

No som de grans àpats, però si som una parella que gaudim més, estar en un lloc bonic tranquil i agust, que no pas restaurants de moltes forquilles. Hi han coses que no es paguen amb diners. I ara que?, només ens queda que plorar per la pèrdua de tot aquests paratges cremats, encara que et sents més impotent si cap, quan es diu que ha estat per culpa d’una burilla de cigar.

Hi ha moltes coses que molesten als dames d’aquelles persones que fumen. Els fumadors saben que el tabac mata en ells mateixos i que perjudiquen aquells que estan al seu voltant, doncs també han de saber que crema, si ells es volen cremar, que ho facin però que no cremin Catalunya, que no cremin els nostres espais verds, que siguin prou responsables per pensar-ho dues vegades a l’hora d’encendre un cigarret, però sobre tot que no al llencin on els vingui en gana. Si cada cop que llencen una burilla encesa al terra, s’ha la posessin a la butxaca estic convençut que a la segona deixarien de fumar.

Per fer front aquesta desgracia i per intentar torna al paisatge al que era, no tant sols al Empordà, sinó arreu del nostre territori, aquí poso al meu granet de sorra en una proposta.

Que es destini la setmana o be el mes de recuperació dels espais cremats, amb la plantació de les especies que s’han cremat. Cada família que planti un arbre. Aquesta proposta ha de ser ordenada per les autoritats de cada municipi on hagin patit aquests incendis, o be aglutinar aquells municipis que hagin estat directament afectats.
Una acció d’aquesta mena faria tremolar la consciencia de moltes persones i de pas seria una acció solidaria amb la natura la qual li devem tot el que som. Si l’aigua és la font de la vida, els arbres son el nostre oxigen.

Juliol 2012.

Jordi Coch.







dilluns, 23 de juliol del 2012

SANTA MAGDALENA DE TOSES. EL RIPOLLÈS

Alguna dada bàsica

La vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, ben documentat des del segle XIII, quan pertanyia als nobles cerdans cognomenats Urg o Urtx, que s'uniren als Mataplana pel casament de Galceran d'Urtx amb Blanca de Mataplana, efectuat abans del 1240. Amb el fill d'aquest matrimoni, Ramon d'Urtx, la vall de Toses, amb Dòrria i Campelles, passà a formar una de les batllies del gran domini dels barons de Mataplana. Aquest domini prengué, avançat el segle XIV, el nom de baronia de Toses.

Toses En la documentació antiga Tosos (segle IX), probablement prové del llatí TONSOS pelats (d’arbres); o: tosa 1 f. [LC] Acció de tondre. 2 f. [LC] [AGR] Temps en què normalment es tonen les ovelles. 3 f. [AN] Festa celebrada a les cases de pagès quan tonen les ovelles. O tossal 1 m. [LC] Petita elevació del terreny de pendent no gaire rost, en una plana, en una serralada. 2 m. [HIG] En heràldica terrassa abscissa en forma de tres cims arrodonits.

Part d’aquest escrit com ara les dades estan extretes d’un bloc “ Conèixer Catalunya”.

Tan mateix he de dir que soc fill d’aquest poble petit però molt encantador, fet que al menys dues vegades l’any fa que vagi a visitar-lo, per San Cristòfol i Santa Magdalena, festes dels seus Sants Patrons
Aquestes fotos, son el meu testimoni de unes tradicions que penso que s’han de mantenir, i gracies a persones, i fills de Toses, però que actualment no hi viuen, fan que petites però importants tradicions encara perdurin. Com ara la “suca-mulla” al anar a la font de les Planes desprès del vall de tarda a menjar la xocolata amb l’aigua amb anís, etc..
















diumenge, 15 de juliol del 2012

Una sortida desitjada de molt temps. El parc del Cadi-Moixero amb el emblemàtic Pedraforca

Les dues grans serralades del Cadí i el Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, formen una impressionant barrera muntanyosa en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu.


És en aquesta zona on el Parc Natural del Cadí-Moixeró acull, a més d’una gran biodiversitat, llocs d’una bellesa i un atractiu especials.

Destaquem el Pedraforca, el qual constitueix una de les muntanyes amb més atractiu i tradició de l'alpinisme català ja que constitueix un arriscat i bell indret d'escalada. Per tant és un dels símbols de l'excursionisme de Catalunya.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró es troba dins la classificació de parc de muntanya, ja que les seves altituds se situen entre els 800 m i els 2.648 m del puig de la canal Baridana. Les dues grans serralades del Cadí i del Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, formen una impressionant barrera muntanyosa del Prepirineu, allargada de ponent a llevant en una extensió d'uns 30 km, a la divisòria d'aigües del Segre (Cerdanya i Alt Urgell) i del Llobregat (Berguedà). Els seus vessants, especialment els de la banda nord, formen cingleres escarpades amb parets gairebé verticals i valls profundes. El Pedraforca, la Tosa i el Puigllançada formen unitats més diferenciades.

Una de les activitats dintre del parc es la trobada d’acordeonistes de Maçaners.

Artistes catalans, tant d'aquí com de la Catalunya Nord, bascos, gallecs i occitans s'ajunten en aquesta vetllada per escriure una pàgina més de la tradició cultural d'aquest poble.

Maçaners, sota el resguard del nostre omnipresent Pedraforca, es converteix per una nit en la capital de l'acordió, gràcies a l'esforç, la il•lusió i les ganes de tot un seguit de col•laboradors, dirigits per l'Associació d'Amics de l'Acordió, que és qui organitza aquesta tobada.

Personalment ha estat unes de les nits que sempre tindre al meu record. Que sigui per molts anys,