SANT MIQUEL DEL FAI - Santa Maria d'Oló

Un espai fascinant envoltat d'aigua roca i natura
L'Espai Natural de Sant Miquel del Fai té tots els ingredients necessaris per passar un mati increïble i d'aventura amb els nostres fills: aigua que brolla de les pedres, coves, formacions rocoses, estanys, història, jocs i tallers.
Quan entrem dins el recinte de Sant Miquel del Fai ens quedem bocabadats pels salts d'aigua, per la imatge de la Vall i la màgia dels seus racons. Els rius Rossinyol i Tenes l'envolten i el travessen, i l'aigua de les pluges i el desglaç es filtra per tots els racons de la roca.
La visita comença a la Plaça de l'Abadia des d'on podem observar la façana de la Casa del Priorat i els seus finestrals. Es tracta d'una de les construccions més ben conservades i més representatives de l'estil gòtic català.
Des de la terrassa-mirador hi ha una vista molt bonica de la Vall del Tenes cap a les viles veïnes de Bigues i Riells.
Més endavant hi ha l'única església romànica del nostre país construïda íntegrament sota una balma que li fa de sostre i de parets. Data del segle X. És escenari de molts casaments.
A continuació de l'església de Sant Miquel, i també sota la balma, es troba una sala d'audiovisuals on es projecta una filmació sobre Sant Miquel del Fai, la seva història i les seves llegendes. Just al costat hi ha el Museu: un petit espai on es mostren les múltiples troballes de fòssils que indiquen que Sant Miquel del Fai ja era una zona habitada en l'era neolítica. També hi podreu veure algunes parts dels antics capitells de l'església.
Les coves
A Sant Miquel del Fai trobem dues coves: la de Sant Miquel i la de les Tosques. Aquí es barreja el misteri, la foscor i la humitat amb les impressionants formacions d'estalactites i estalagmites. Les estalactites pengen del sostre i les estalagmites pugen des de la terra. Quan s'ajunten formen una columna de tacte suau.
Els ratpenats viuen a les coves perquè els agrada la foscor i la humitat i de nit surten a caçar insectes. Per accedir a les coves s'han de pujar i baixar escales, per això caldrà deixar els cotxets dels nens aparcats.
A Sant Miquel del Fai a més podreu observar de ben a prop, els travertins: roques sedimentàries poroses que s'han format per la precipitació del carbonat de calci sobre troncs i plantes.

SANTA MARIA D'OLO

Santa Maria d'Oló és un poble, cap del municipi del mateix nom, de la comarca natural del Moianès, administrativament adscrit a la del Bages, mentre no es reconegui[2] oficialment la comarca[3] del Moianès, molt reivindicada[4] des de fa temps pels moianesencs. Tanmateix, la situació geogràfica extrema del terme, així com les fàcils comunicacions amb Manresa a través de l'Eix Transversal fan dubtar els olonencs de quina ha de ser en el futur l'adscripció comarcal que més els convé.
És a l'extrem nord-oest del Moianès i, en canvi, en el nord-est del Bages, en un territori molt accidentat, drenat per les rieres Gavarresa i d'Oló, principalment, i també per la de Malrubí, afluent de la primera.

Dos dies per l'Empordà

Embassament de Boadella.

Embassament construït als anys 60 per a la producció d’energia, abastir d’aigua a Figueres i els regants de la plana. Actualment ha esdevingut també un punt de confluència a practicar per esports nàutics i com a zona de lleure, excursionisme i BTT. OBSERVACIONS Es poden fer visites guiades a la presa, sempre amb visita concertada prèvia. UBICACIÓ- PER CARRETERA S’hi pot accedir des de la N-II trencant per la GI-502 direcció Darnius o la GIV-5042 direcció Boadella i les Escaules. - A PEU Seguint el GR-2 ens desviem a l’oest quan passem a l’alçada de Boadella d’Empordà. - EN AUTOBÚS La companyia David i Manel té linia regular els laborables no festius fins a Darnius i Boadella d’Empordà.

Peralada d’Empordà.

En el nucli antic es poden observar llenços d’emmurallat amb portals d’entrada ben conservats a sobre del turonet que predomina la vila i el castell. El castell, edifici gòtic fortificat que ha estat reformat successivament. Es troba envoltat d'amplis espais enjardinats i allotja l'actual Casino de Peralada, un dels tres existents a Catalunya, i un festival internacional d'arts escèniques a l'estiu.

Figueres

L’antic teatre municipal és ara el Teatre-Museu Dalí i mausoleu del geni. Es troba situat al costat de l’església de Sant Pere. L’edifici del teatre de la ciutat de Figueres, obra de l’arquitecte Roca i Bros, fou construït entre 1849 i 1850 però fou destruït per un incendi al final de la guerra civil espanyola, en 1939. El 1961, el llavors alcalde de la ciutat, proposà a Salvador Dalí fer un museu dedicat a la seva obra. El pintor quedà atrapat per l’encant espectral del teatre i, amb la intenció de mantenir l’estructura de l’edifici, l‘escollí com a seu del futur Teatre-Museu Dalí. Fou inaugurat l’any 1974 i ha anat ampliant les sales amb obres de Dalí realitzades des de les seves primeres experiències artístiques i les seves creacions dins del surrealisme fins les obres dels últims anys de la seva vida. La façana i la torre dels pans de tres crostons i els ous de la teulada és la part de la ciutat més fotografiada pels visitants.

Llagostera.

Llagostera es troba situat a l'extrem meridional de la comarca del Gironès. El seu terme municipal, el més gran de la comarca (76,36 Km2) i limita amb els municipis de Santa Cristina d'Aro, Caldes de Malavella, Tossa de Mar i Cassà de la Selva.
Per l'est, Llagostera s'integra dins la zona boscosa del massís de les Gavarres (PEIN), després de passar pel pla de Panedes; pel nord i nord-oest se situa una plana de conreus. A l'extrem oposat hi trobem el massís de l'Ardenya, que ocupa gran part del terme per la zona sud.
Llagostera té un bon nombre de veïnats com ara Panedes i Sant Llorenç, amb parròquia pròpia, Bruguera, Gaià, Ganix, Cantallops, Creu de Serra, Pocafarina i Llobatera. Igualment, Llagostera integra els nuclis urbanitzats de La Canyera, La Mata, Mont-Rei, Llagostera Residencial, Selva Brava i Font Bona.
La situació estratègica del municipi l'ha convertit en terra de pas i de connexió de l'interior gironí amb la Costa Brava centre. A Llagostera s'hi pot arribar per les carreteres C-65, de Girona a Sant Feliu de Guíxols, per la GI-674 de Caldes de Malavella o per la C-35 de Tossa de Mar i Vidreres, via que enllaça amb l'autopista AP-7. Antigament, Llagostera havia estat connectada al ferrocarril per mitjà de la línia de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona que passava pel municipi i hi tenia una estació. Aquesta línia fou clausurada al 1969.

ELS ORÍGENS DE SIURANA

Els orígens de Siurana es remunten a èpoques prehistòriques. Tot i que no es coneixen petjades de construccions prehistòriques, a la zona de Siurana s'hi han trobat nombroses pedres de sílex polimentades, les primeres l'any 1909. segons el prestigiós doctor Vilaseca, Siurana va ésser un taller de fulles, entenent-se amb aquest nom el que els prehistoriadors coneixen com a làmines llargues i estretes, de secció triangular o poligonal, amb una cara inferior més o menys plana. Pel que fa a la cronologia del jaciment, sembla que es pot fixar cap al segon mileni a.J.C., potser amb orígens una mica anteriors, però el ple desenvolupament d'aquesta indústria arriba fins a l'època del bronze.
EL REGNE MUSULMÀ DE SIURANA
Els musulmans penetraren a la península Ibèrica cap a l'any 711. El 714 ja eren instal.lats al nostre país, seguint les antigues vies romanes com a itinerari de conquesta. L'ocupació efectiva del territori es devia fer més endavant, de manera progressiva, donat que és possible que la primera població musulmana fos nòmada, i la seva població no s'organitzés definitivament a l'assentament fins a mitjan segle IX. El territori de Siurana sembla que no va començar a tenir importància fins el segle XI, quan es va convertir en una defensa de primera línia de l'Islam, principalment a partir de mitjans de segle, a causa dels primers intents del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, d'ocupar la ciutat de Tarragona, cosa que va provocar la retirada dels musulmans cap a fortificacions més segures a les muntanyes, retirada definitiva que no va tenir lloc fins que el comte Ramon Berenguer II va fer un primer intent seriós de restaurar la seu de Tarragona, a les darreries del segle XI. La situació estratègica de Siurana, militarment era molt important, i va retardar durant molt de temps l'avanç cristià, que va haver de fer un gran esforç per reconquerir Siurana.

Les muntanyes de Prades i bona part del Priorat conformaren una marca fronterera organitzada entorn del castell de Siurana. En aquella època, a cada castell li pertanyia un vast territori que portava el mateix nom del castell i que quasi sempre es tractava d'un topònim pre-musulmà (la pervivència d'aquests topònims pot ser deguda a que l'ocupació i organització d'aquests nuclis és anterior a l'arabització linguïstica del país, com és el cas de Siurana, que és un topònim pre-musulmà: del llatí Severiana va passar a Xibrana -àrab- i finalment, a Siurana). Segons un document de 1154, els musulmans de Siurana van afirmar als cristians conqueridors del lloc que, fins el dia que el castell va ser ocupat, ells l'havíen tingut per espai de dos-cents vuitanta-quatre anys. Si aquesta notícia fos certa, la Siurana sarraïna es va formar l'any 869, data molt hipotètica però que té un punt de versemblança.

El castell de Siurana era el centre de la vida del seu territori, que comprenia una extensíssima zona baix el seu control: bona part de l'actual comarca del Priorat, així com també del Baix i Alt Camp, Conca de barberà i Garrigues. El territori estava organitzat en alqueries, com La Morera (petites unitats rurals formades per algunes dotzenes de cases i probablement amb terrese col.lectives); i rafals (entesos com a dominis privats, tots baix l'esguard del castell) , com ho podrien haver estat, si fem cas a la toponímia, cabassers, Albarca, Margalef i potser Falset.

Ciurana.

SANTA MARIA DE SIURANA

Ubicada a la petita població de Siurana (a 9 kms. de Cornudella per la carretera), Santa Maria de Siurana és coneguda, popularment, com la Mare de Déu de l'Aigua, una denominació que per ella mateixa explica la importància d'aquest santuari en les pregàries dels pobles de la contrada en demanda de pluja i bones collites. La llegenda diu que la imatge va ser donada pel mateix comte Ramon Berenguer IV, qui la portava sempre que anava de campanya contra els moros, i que moltes de les grans batalles guanyades als sarraïns ho van ser gràcies a l'ajut d'aquesta imatge. En passar per Siurana, Ramon Berenguer va fundar l'església i va deixar-hi, com a patrona de la població i d'aquella serralada, la imatge que portava.

Documentalment, hi ha constància de l'esgésia gairebé des del moment de la conquesta cristiana. Es troba esmentada en una butlla del papa Anastasi IV del 25 de març de 1154. El santuari ha comptat amb una considerable àrea d'influència al llarg de la seva història. Cal dir que, en temps medievals, el terme de la parròquia de Siurana era molt extens. En construir-se les parròquies autònomes als pobles que formàven l'extens terme parroquial de Siurana, esdevingué un santuari d'irradiació comarcal.

Fins el segle XV, la principal devoció de la contrada va ser Santa Maria del Montsant, però a partir de mitjan del segle XVII, amb la institució del Jubileu i la confraria de Santa Maria, la gran advocada contra la sequera va ser Siurana.

L'àmbit històric d'influència del santuari de Siurana el conformen poblacions del Camp i el Priorat: Albarca, Alforja, Arbolí, Capafonts, Cornudella de Montsant, la Febró, la Morera de Montsant, la Mussara, Poboleda, Prades, Ulldemolins o, en menor mesura, Cabassers, Farena, Gratallops, Torroja del Priorat, Vilanova de Prades....

Característiques: Romànica, s.XII, d'una sola nau i amb volta apuntada, i absis semicircular llis a l'exterior.

J.Coch.

Fira Campllong. Girona.

Campolongum figura en la primera cita documental que coneixem i que data del 899. El Diccionari Català atribueix Campu-longu provinent del llatí. El topònim sembla ésser originat per la llarga extensió del terme, que forma camps de gran amplitud i llargada. Documents de l'any 922 citen Camlong, i el 1279-80 ve esmentada l'església de Campolongo.

El segle XIV es parla de la existència d'una Torre o casal fortificat, que a ben segur es refereix a la Torre LLupiana actual, de la qual parlen els llibres parroquials en aquests termes: "lo mas Torra de Campllonch fa de cens sis sous com apart en la notaria de Cassà 1413 en poder de Miquel de Casanova".

Després de més d’un quart de segle d’existència continuada, la Fira Comarcal de Primavera de Campllong ha esdevingut un referent dins del món comercial, agrícola i ramader català. La tradició i la modernitat es donen de la mà en aquesta trobada que visiten més de 30.000 persones.Anualment, el primer cap de setmana després de Setmana Santa, la Fira de Campllong ofereix una diversitat d’actes a un públic molt nombrós i es converteix en un veritable aparador de l’activitat econòmica i social, no solament del municipi de Campllong i rodalies, sinó de tota la província.

Tota la seva vitalitat es mostra a l’espai dedicat, com cada any, a la Fira Comercial (espais exteriors i estands a la carpa coberta), a les parades de venda de productes artesans, demostració d’oficis artesanals, exposicions de maquinària agrícola i industrial antiga i actual, mercat d’ocasió, etc.

Semana Santa per Sort Llavorsí i.......

El municipi de Sort comprèn el terme tradicional de Sort, els de Llessui i Enviny, annexats el 1970, i els d'Altron, el 1976. El terme s'estén per la ribera de Sort, la vall del barranc de Montardit i, pràcticament tota la Vall d'Àssua. El terme comprèn, doncs, a més de la vila de Sort, cap del municipi i capital tradicional del Pallars Sobirà, els pobles d'Altron, Bernui, Enviny, Llarvén, Llessui, Montardit de Dalt, Olp, Ribera de Montardit, Saurí, Sorre, la Bastida, Pujalt, Bressui, els masos de Castellviny, el despoblat de Pernui i els antics llocs de la Torre, Torena i Menauri.

El nucli antic de la capital, format per carrers estrets i cases antigues, s'agrupa al peu de l'esperó rocallós on hi ha les grans torres de planta circular, la façana gòtica (segle XV) i els murs -transformats el 1842 en tanca del cementiri- del castell de Sort, antiga residència dels comtes del Pallars i, des del 1491, dels governadors que administraven el marquesat de Pallars en nom dels Cardona.

La vila es va expandir, al peu d'aquest conjunt, seguint el camí que vorejava el riu, fins al carrer Major, i al raval. Al començament del segle XX, durant la construcció de la carretera de Balaguer a la vall d'Àneu, el riu va ser desviat, donant lloc a la construcció d'un barri nou, i d'aquesta manera incorporat el passeig de la Pallissa, que es trobava a l'altra banda del riu, el qual s'ha transformat en el centre comercial de la vila. La vila de Sort és esmentada ja al 1069 com a possessió del comtat d'Urgell.

Un dels personatges famosos que hi van viure va ser el mag Fassman, que hi tenia una casa on hi passava la major part de l'any. Sort és coneguda per ser la capitals dels esports d’aventura i, també, per l'administració de loteria del poble, anomenada La Bruixa d'Or, que en els últims anys ha donat diversos premis. No se sap ben bé quina és la raó per la qual una administració, en principi tan petita, ha donat tal quantitat de premis, però sí és cert que ara ha esdevingut un lloc visitat pels turistes, que hi van a comprar loteria en qualsevol època de l'any. Els seus habitants s'anomenen sortencs.

Sortida a Montserrat. 03/04/11.

Aquest primer diumenge d’abril hem anat a Montserrat. Ha fet un dia fantàstic. Hem dinat a la AC en el aparcament del cremallera, i un cop desats els plats hem anat a passar la tarda el Monestir.

Com sempre hem fet la plegaria i un cop dutes a terme les obligacions ens hem passajat per el monestir amb unes vistes precioses.

Algú pot pensar que és la primera vegada que fem la visita, doncs no, normalment ho fem dos a tres l’any. Montserrat per a mi es un lloc on m’agrada anar-hi per les seves panoràmiques i per el que significa per Catalunya. Be! Penso que les fotos fan justícia del que es contempla des d’aquell indret sense anar fins el cap de munt del pic mes alt.